dissabte, 16 de desembre del 2023

 

34 militars republicans i 2 civils morts als hospitals de Montserrat, enterrats a l’ossera del cementiri de Monistrol

Memòria i Història de Manresa publica un nou web www.memoria.cat/valle-caidos-monistrol/ en què fa públic el llistat de 34 militars republicans i dos civils morts als hospitals de sang de Montserrat entre 1937 i 1938 i enterrats a l’ossera del cementiri de Monistrol. Aquest fet no formava part de la memòria col·lectiva dels monistrolencs tot i haver-se conservat la documentació que ho explica.

Va ser arran d’una altra recerca que es va trobar a l’Arxiu Comarcal del Bages la documentació en què l’any 1958 les autoritats franquistes demanaven als ajuntaments que aportessin morts durant la guerra civil per a farcir les catacumbes del Valle de los Caídos i la resposta de l’alcalde monistrolenc Jaume Oller on es diu que hi ha els republicans enterrats a l’ossera i que per aquesta causa són de difícil identificació i que no els poden aportar.

Posats sobre la pista i atès que és obligació dels Jutjats de Pau registrar les defuncions del seu terme, podia ser que en els arxius del de Monistrol hi hagués la documentació acreditativa dels decessos, com així va ser. En l’arxiu del registre de Monistrol es conserven les actes de defunció dels trenta-sis morts als hospitals i també del pare i la muller de Carles Gerhard, comissari de la Generalitat a Montserrat: Robert Gerhard i Teresa Hortet morts l’any 1937 i 1938 respectivament de malaltia i que des del 1953 estan enterrats en el cementiri monistrolenc després que s’anul·lés el públic de Montserrat situat on avui hi ha les cel·les Abat Marcet.

En el cos de text del web, l’autor de la qual és Salvador Redó, també s’expliquen aquestes incidències i es contextualitza breument l’experiència hospitalària de Montserrat durant la guerra. El llistat dels republicans sebollits a Monistrol inclou els noms, edats, procedència i circumstàncies de la defunció a partir de la informació que figura en les actes del registre del jutjat de pau. L’entrada a les xarxes socials d’aquesta llista posa a l’abats de 36 famílies d’arreu de l’estat notícies dels seus desapareguts que potser desconeixen.




L'ossera del cementiri municipal de Monistrol de Montserrat on estan les restes dels 34 soldats republicans i dos civils morts als hospitals de Montserrat entre 1937 i 1938. A sobre, s'hi va aixecar el panteó amb els nínxols dels monistrolencs assassinats entre 1936 i 1937.

dissabte, 9 de desembre del 2023

 

En aquest text que el Llorenç va publicar en el número 4 de gener de 1998 de la revista El Dit Gros, es congratula de l’activitat sociocultural i esportiva de Monistrol; repassa els diversos actes que omplen el calendari anual; activitats tradicionals amb anys de recorregut al costat de noves iniciatives; unes i altres serveixen per a conglomerar la societat i per singularitzar la vila.

Entitats amb una llarga història i altres més noves van donar caliu a la inauguració del monument a Joan Carles i Amat el 26 de novembre de 2022; baules diferents d'una mateixa cadena.

Foto: Salvador Redó


DE LA COSTA ESTANT

CONSERVEU, RENOVEU, I CREEU NOVES TRADICIONS

Avui, m’il·lusiona especialment poder parlar d’aspectes positius de la vila de Monistrol. La vida cultural de gairebé tots els pobles se centra en 1a celebració de les dues Festes Majors, la d'hivern i la d'estiu, establertes en devoció a dos sants protectors; en el cas de Monistrol: Sant Sebastià i Sant Jaume.

De nou, ha arribat Sant Sebastià amb el Ball del Bo Bo, la processó... Aquesta tradició tan monistrolenca, ha  estat assumida, si més no, en època recent, per gent de tota ideologia i creença o descreença. Perquè en gran mesura ha deixat de ser una celebració exclusivament religiosa, per convertir-se en una manifestació cultural. Així, tant els qui mantenen la fe en el sant com els qui no la mantenen, poden viure la festa al seu aire. I, això, penso que és bo. I si algunes rutines feien preveure l'estancament de la tradició, amb un perill evident de desaparèixer, heus ací que una junta nova de l'Associació ha actualitzat amb encert alguns dels aspectes més anquilosats de la festa.

Més recentment, la vila de Monistrol ha aconseguit consolidar velles i noves tradicions culturals: Cavalcada dels Reis; Exposició d'artistes monistrolencs, l'edició de la miscel·lània «Un any de vida monistrolenca» (20 de gener); Caramelles, Bastoners i Cant de la Passió (març-abril); Concurs de pesca, Cursa popular, Tir al pla i les 24 hores de futbol-sala (juliol); Trobada de gegants i geganters (juliol); Cantada d'havaneres (setembre); Marxa infantil de regularitat (octubre); Concurs nacional de pintura ràpida (20 d'octubre); instal·lació del Pessebre al cim del Moro i la Nit de l'esportista monistrolenc (desembre). I, encara, l'emissora municipal, i les tot just iniciades: Setmana cultural de la Creu Roja (maig); l'Autocross del Mas  (juliol) i l'edició mensual de la revista «El Dit Gros».

Disculpeu la voluntat de ser exhaustiu, però penso que valia la pena! Tradicions culturals que abracen el curs de l'any i d'una variadíssima gamma, organitzades per monistrolencs-monistrolenques que estimen el poble i volen viure-hi plenament i intensa. Tot plegat diu molt a favor de Monistrol! Cal, però, que consolideu les tradicions que heu fet vostres; la participació d'aquelles persones que encara s'ho miren tot amb indiferència i/o suficiència, i que, amb fermesa, creeu noves manifestacions que ens singularitzin davant el país i ens facin més cívics i cultes. Benvinguda sigui la perseverança.

LLORENÇ SOLDEVILA i BALART

divendres, 8 de desembre del 2023

En aquest text publicat en el número de gener de 1989 de la revista El Dit Gros, el Llorenç Soldevila reflexiona sobre allò que, a parer seu i amb mirada antropològica, hauria de ser la festa de Sant Sebastià. Va ser l’any en què es va inaugurar la dignificació d’una part de la plaça amb el mural de pedra commemoratiu del centenari de l’Associació de Sant Sebastià amb una reproducció de la divisa de l’entitat dibuixada pel monjo de Montserrat i xilògraf el P. Oriol M. Diví (Esplugues de Llobregat 1924-Montserrat 2013). Alguna de les coses que hi explica és part de la història menuda dels monistrolencs, aquella que fa bategar els cors particulars.

 

L'alcaldessa Àngels Queraltó i qui era president de l'Associació de Sant Sebastià, Tomàs Biarnés, davant el mural que embelleix el mur de la plaça del Bo Bo.

Foto: Salvador Redó



DES DE LA COSTA ESTANT

ELS FRISOS DE LA HISTÒRIA

Bé, molt bé per l'estilitzat fris que enalteix la Plaça del Bo Bo. Bé, molt bé pels organitzadors de la festa d'enguany commemorativa dels cent anys de l'Associació de Sant Sebastià. Bé, molt bé per la Jordina Sancristòfol, primera noia que ha acceptat l'alta responsabilitat d'assumir la representació del vot popular. Bé, molt bé pels altres balladors i balladores. I, molt bé, finalment, pel disseny del nou sistema d’il·luminació. Dit això, deixeu-me fer algunes consideracions de detall al desenvolupament de la festa de Sant Sebastià. De detall, sí, però que a mi em semblen prou importants.

Quan vaig arribar a la festa, la processó ja s'esmunyia serpentejant pels carrers de la Vila. Em sembla recordar que, a la processó, només hi he anat en dues ocasions. I en totes dues vaig quedar admirat del to seriós amb què es feia tot el cerimonial. El seguici de brandons encesos en mans de monistrolencs, batejava els llosats carrers de la vila amb brillants espurnes de cera amb un silenci sepulcral. Només les notes metàl·liques de l'orquestra ressonaven furients en la glaçada fosca dels hiverns cruents d'anys enrere. Creient-hi o no creient-hi del tot en el caire religiós de la festa, era gairebé una qüestió d'honor que tot mantingués un to de noblesa i de devot respecte. Enguany, m'ha semblat, igual que en les darreres festes, que tot prenia un perfil massa frívol. Que molta gent, sobretot la jovenalla, anava a la processó sense saber-ne el per què, xerrant, distraient-se, sense ni pretendre guardar les aparences. I això, tot i que alguns potser diran que ja ha de ser així, penso que és greu que passi, sobretot quan es tracta de consolidar una festa centenària d'un marcat caire religiós. I deixeu-me dir que jo ho visc tot des d'una perspectiva purament antropològica, però per aixà mateix, profundament respectuosa.

El mateix podríem dir de l'ambient que envolta cada vegada més el ball del Bo Bo. Tot i ser un dels actes més profans, hi traspua massa una «devoció» d'aparador. Sembla talment que tot s'hagi de centrar en l'exquisidesa dels vestits de les balladores i amb qui serà el ballador o balladora solter. L’essència del vot, el repartiment de salut i béns per part de les parelles, resta, gairebé, com a pura caricatura ritual. S'hi pot creure o no en la protecció del sant, però el que no trobo gens ni mica de llei és que tot el que hauria de ser de profunda i respectuosa estima per la tradició esdevingui folklore banal i potencial reportatge de les revistes del cor. Caldria fer un esforç per, entre tots, reconduir el sentit pregon de la festa. Ja hi ha el refresc i el ball de gala, l'única cosa que ha fet coixejar la festa d'enguany, per tal de lluir gales i xiuxiuejar les castes tafaneries d'àmbit local.

Simbòlicament i grollera, el diumenge al matí, el mural de noble pedra, que perpetua la trajectòria de la festa dedicada a Sant Sebastià, es veié tacat per la bretoleria d'uns personatges anònims. Amb la bàrbara acció no mostraren res més que el seu primari analfabetisme. Els responsables digueren que la pedra serà protegida per un vernís especial. Tots plegats però, també hauríem de vetllar perquè la tot just iniciada dignificació urbanística d'aquest centre neuràlgic de la vila sigui respectada. Els brètols, que voldria suposar de fora del poble, volgueren, possiblement sense saber-ne res, insultar la plasmació plàstica del vot a Sant Sebastià. No ho aconseguiren. Perquè els frisos de la història, ni que siguin locals, són l'ànima eterna d'un poble que els sabrà fer respectar.

LLORENÇ SOLDEVILA i BALART


En aquest text del Llorenç Soldevila publicat el 12 de setembre de 1988 a la revista El Dit Gros, hi trobem tres temes: la festa del carrer de Dalt o del Puig de l'any 1962; un retrat de la persona de Pau Ribas, propietari de les vinyes del Camí del Pou que les va deixar en testament al poble de Monistrol i que és on ha crescut el complex esportiu de la vila, i també un lament: que no s'hagués batejat aquestes instal·lacions amb el nom del patrici generós. El text del Llorenç és el retrat d’un temps viscut, és l'evidència que l'observació ja era una de les seves virtuds; el Llorenç ens parla del Monistrol de quan ell tenia dotze anys. Posteriorment a la publicació d'aquest text, es va donar el nom de Pau Ribas al poliesportiu. La mà del Llorenç en aquest afer, és ben present.

El polisportiu "Pau Ribas" i l'espai "Joan Carles i Amat"; tots dos noms lligats a la tasca divulgativa del Llorenç a Monistrol.

Foto: Salvador Redó


DE LA COSTA ESTANT

QUAN EL NOM SÍ QUE FA LA COSA 

Era un quatre d'agost d'ara fa vint-i-sis anys. El carrer de Dalt, el del Puig, estava de festa. Es feren cercaviles, al matí i a la tarda, jocs per a la quitxalla havent dinat i ballaruga popular a la fresca de la nit. Tot i tothom era viu sota les tirallongues de garlandes de paperets que endiumenjaven el carrer. Coloraines vives que feien una remor suau quan el ventijol les prenia amb el seu oreig. A mitja tarda, la notícia corregué com la pólvora: s'havia mort la Marilyn Monroe. La nova, no puc precisar ara amb quina intensitat, tenyí de dol la festa. No recordo tampoc si aquell any hi hagué per la mateixa diada algun altre difunt, aquest del carrer, perquè així s'esdevenia amb sarcàstica exactitud més d'un any, i aleshores, la festa, ja no era del tot festa.

La Monroe, dèiem, se suïcidà, però la gatzara seguí. Em sembla de tota evidència que no podia ser altrament. En la cercavila de la tarda em quedà fixada la imatge d'un home, més aviat un homenet, que els veïns, en aquella ocasió, mig homenatjaven. Era, deien, una mena de relíquia ancestral del carrer. Quan posava a Monistrol, vivia en l'enorme casalot de pisos de la seva propietat que encara llueix el número 47 del carrer. A l'estiu, doncs, quan venia, sempre es reservava un espai situat a pla de carrer, cenyit amb una porta feta a mida per a la seva estatura. Ben baixa, per cert. La porta, creuada per uns llistons horitzontals que emmarcaven rectangles de vidre, era l’única obertura àmplia cap a fora. Fins i tot a aquesta porta i a la casa els ha arribat la moda d'esventrar façanes.

Vestit de negre enxarolat i amb barret de palla, a l'estil Chevalier; amb una clepsa força despoblada i brillant, la cara blanca, com de pergamí, poqueta cosa. Tot ell esbossat amb suaus pinzellades per tal de no haver d'anar dient qui era. Menut i escardalenc, monocolor, es movia amb vivesa entremig del brogit i la lluminositat de l'esclat solar de mitja tarda. No recordo si hi havia quatrers. Ben segur que sí; car aleshores, per segons què, el jovent no tenia els graus de vergonya del d'ara. Però, en el supòsit de què no haguéssim comptat amb quatrers, el Sr. Pau Ribas, el senyor Pauet, hagués complert abastament amb el paper. Era la quinta essència de les festes de principis  de segle transportades al nostre carrer, just en el moment de l’inici de tots els booms (el migratori, el demogràfic, el turístic, l’econòmic...). Acompanyat per la inefable Serafina, de parlar nyeu-nyeu amb accent occidental, d’una nasalitat exacerbant. Serafina, l’eterna i immarcescible dama de companyia, llegeixi’s minyona; de malnom Mitjaorella del poc que hi sentia. Mil vegades reptadora dels vailets que anaven, anàvem, a jugar i degustar no sé quines exquisideses de les propietats del Camí del Pou. La Serafina, que m'han dit que encara és viva i ben conservada en una d’aquestes residències de la tercera edat (valgui l’eufemisme).

I la memòria col·lectiva sobre el Sr. Pauet, ja de sempre més aviat feble, se l’ha endut el vent dels dies. I, doncs, ningú no recorda com es devia sentir d’entranyablement unit a Monistrol i a la seva gent, fins al punt de testar a favor del municipi tots els terrenys del Camí del Pou, d’orografia tan entranyable per als vailets que hi anàvem a fer incursions les tardes dels dijous, car era festa a l’escola. Amb els anys, allí s'han construït les instal·lacions esportives del poble. Hauria costat gaire de batejar el conjunt poliesportiu amb el nom de Pau Ribas? Diuen que de malagraïts l’infern n'és ple! Haurem d’acabar donant la raó a la dita popular? La propera Festa Major d’estiu seria una bona ocasió per conjurar-la.

LLORENÇ SOLDEVILA i BALART  

dimecres, 6 de desembre del 2023

El Llorenç Soldevila va publicar aquest text a la revista El Dit Gros de març de 1989. És una radiografia del moment en què es trobava la llengua catalana, arrossegada per un suposat bilingüisme natural que la duia, com estem comprovant ara mateix, a una marginalitat progressiva. Sense conèixer la llengua catalana es pot viure a Catalunya la mar de bé i no solament això, sinó que odiant la llengua del país es pot fins i tot prosperar en l’escala social.

Foto: Salvador Redó

DE LA COSTA ESTANT

DE LLENGÜES

L'altre dia, a un amic meu que sempre utilitza el català, li van fer una pregunta que el va sobtar. Cada dia va a un lloc públic i s'hi troba amb un jove uruguaià que fa deu anys que viu a Catalunya i encara no parla la llengua del país. El xicot en qüestió li demanà si no sabia parlar cap altra llengua que no fos el català. Puc assegurar-vos que la pregunta no va ser gens ni mica capciosa, fou feta amb tota la bona intenció del món. L'uruguaià estava sorprès per l'actitud monolingüe del meu amic. Li confessà que havia trobat una nova feina, molt més bona que la que exercia i s'havia decidit a parlar en català. En tot cas l'excepcionalitat d'aquest fet demostra que som ben lluny de ser en un país normalitzat, si més no lingüísticament. Mala peça tenim al teler mentre als Països Catalans es pugui viure sense necessitat de saber el català.

Sóc dels qui pensen que els nostres polítics es van equivocar en acceptar la imposició del bilingüisme, car com s'ha demostrat a d'altres indrets no ens portarà enlloc més que a un progressiu procés de substitució lingüística. El català, cada vegada més híbrid i corromput,  pot acabar per desaparèixer sobretot perquè no ens farà cap falta. Fixeu-vos-hi bé que els únics condemnats al bilingüisme som els naturals del país. En general, tots els nouvinguts de fa temps o d'ara mateix es mantenen en posicions clarament i predominantment monolingües, més o menys respectuoses i condescendents, però al cap i a la fi sense la més mínima voluntat d'integració. Com que els catalans sempre hem estat servils i per segons què molt de la màniga ampla, no permetem que s'esforcin a entendre el català, que ja no a parlar-lo, i els fem el «servei» de parlar-los sempre i en tot moment en espanyol. Així doncs, el català cada vegada serveix menys per  la relació quotidiana. Aquest estat de coses s'agreuja encara més entre les noves generacions. Només cal que algú  per comoditat o indiferència se'ns adreci en espanyol, que ja ens teniu a tots a veure qui fa més pràctiques en la llengua de l'interlocutor. Com podeu veure la bona educació la tenim tota quan es tracta de parlar llengües que no siguin la nostra, en canvi, als altres sembla ser que l'educació i el respecte per la terra que els acull encara han de descobrir-los. Algú argumentarà que és una actitud inconscient, bé, molt bé, però en tot cas no oblideu que amb tantes accions inconscients estem aviant la llengua a can pistraus. Potser cal que tots plegats prenguem vitamines de consciència lingüística i de catalanitat.

La substitució lingüística no és un fenomen nou. Fa anys que el vaig viure de prop a Terrassa i ara el visc a Mataró, ciutats totes dues amb grans índex d'immigració. Malgrat que els progressos de la normalització lingüística en determinades àrees són innegables, el català és cada cop més una llengua espontàniament menys parlada, més marginal, residual. I aquest fet arriba fins i tot a afectar greument pobles que fa uns anys tenien una salut lingüística ben sana. Parlem del cas de Monistrol. Quan vinc, m'agrada de passar pels carrers amb els pàmpols ben receptius i comprovar fins a quin punt m'erro quan m'imagino circulant per un poble de la Manxa o Andalusia. L'ànima em cau als peus quan sento nois i noies nascuts a Monistrol, fills de pares o mares monistrolencs que tan sols parlen en espanyol. Només cal que en un grup de 4 o 5 persones algú comenci a parlar en aquesta llengua que a la resta els falta temps per demostrar la seva competència en parlar-la. I així, des de la base més anònima, fem possible, cada dia, amb la nostra actitud passiva davant el bilingüisme que el català esdevingui una llengua innecessària, aviat pur objecte antropològic.

És cert que hi ha d’altres aspectes que ajuden a aquest procés com els rètols que en la via pública es mantenen en espanyol o bé l'obstinada tendència de passar paperets escrits en bilingüe, però allò que condemna cada dia de manera definitiva la nostra llengua és la nul·la voluntat de parlar-la amb tothom i en tot moment o situació. Tant de bo que molts uruguaians poguessin preguntar-nos a tu lector, al meu amic i a mi si només sabem el català, després de dies d'escoltar-nos. Voldria dir que a part d'entendre'ns perfectament estaríem fent trontollar el seu monolingüisme i, doncs, els faríem decantar a parlar també el català.

LLORENÇ SOLDEVILA i BALART

dimarts, 5 de desembre del 2023

En aquest text publicat a El Dit Gros número 6 del mes de març de 1988, el Llorenç Soldevila repassa els principals monuments històrics i arquitectònics de Monistrol i constata que tenen com a comú denominador la descura i fins i tot el perill de perdre’ls; només se’n salva l’ermita de l’Àngel gràcies a què els veïns de l’indret en tenen cura i l’han restaurada. Quan el Llorenç va escriure aquest text, Can Gibert i cal Pla encara estaven en mans privades, avui són propietat del municipi, no s'havia restaurat els Espilons i la Canaleta encara era un torrent infecte, avui és un magnífic passeig ciutadà. L’article és una crònica del seu temps que ens serveix per a situar-nos en el present.

 


La Bestorre domina la vila
Foto: Salvador Redó


DE LA COSTAT ESTANT

De sempre hi ha hagut tres punts d'una certa alçada que han presidit les meves mirades circulars entorn de la vila: la Bestorre, l'ermita de l'Àngel i la de St. Antolí. Si voleu, podria afegir la Torre de la Figa. El primer i el tercer, malgrat el pas del temps i la descura, mantenen la testa alta, com dient-nos: som aquí.; es neguen resoludament a ser engolits en nom del progrés urbanístic. Tanmateix, el segon és el que ha estat més de sort, ja que un grup de veïns ha vetllat aquests darrers anys per la seva conservació.

La Bestorre és indestriable del paisatge monistrolenc. A banda de repassar-hi la vista manta vegades, molts hi hem tingut vivències: “anem a jugar, a berenar, a passejar... a la Bestorre!” I quanta fantasia infantil, i no tan infantil esmerçada en fer creïble que els moros hi tenien un accés subterrani. I, encara, els jocs de guerres entre mainades de diferents carrers... i l’espoli dels seus carreus cisellats per a restaurar l'església i el campanar, com si la volguessin immersa en el teixit urbà de la Vila.

Bestorre, un nom tantes vegades pronunciat que, possiblement, la majoria de monistrolencs no sap què vol expressar. És un mot que prové del llatí medieval i que vol dir torre o torrella construïda sobre un mur. El terme genèric es troba documentat per primera vegada a la crònica de Desclot (s. xiii). És ben segur, el monument més antic que tenim. De sempre, ha estat un dels senyals més evidents de la nostra identitat. La Bestorre sempre alterosa dalt del puig s'ensenyoreix des del fons dels segles. Ella es resisteix a deixar-nos, i nosaltres en quin estat tan lamentable la tenim! Les dues parts que hi resten dempeus es traven amb un gran esvoranc al mig per mirar de retardar l'ensulsiada definitiva.

Ja està bé que els pobles vulguin construir edificis nous que els donin un aire «modern», ni que a voltes sigui del tot desgavellador del paisatge urbà. Que tant o més important, sense agafar cap síndrome de museu, és conservar i traspassar com un llegat a les futures generacions, allò que durant cents anys ens ha caracteritzat. La Bestorre és el signe més evident d'aquesta descura col·lectiva, però què me'n dieu dels Espilons, de Sant Antolí, dels molins de la Canaleta, d'alguns indrets del carrer St. Joan...? És cert que hi ha elements del nostre patrimoni monumental en mans privades (Can Gibert, Can Cavaller, el Palau Prioral...) però com a mínim els responsables municipals haurien d'evitar-ne la destrucció o la modificació desfiguradora. Si tot aquest llegat se'n va en orris, què mostrarem als visitants i als monistrolencs de les noves generacions? Potser algun dels bunyols que es deixen fer aquí i allà, en el casc urbà i en les vores de les carreteres i de futurs parcs? Caldria urgentment constituir un patronat municipal que amb un pressupost a càrrec del general del municipi, pogués actuar de manera efectiva en aquesta i altres àrees d'interès cultural. Catalogar els edificis, els llocs històrics, restaurar-los, dignificar-ne l’ús, estudiar-los... perquè, ves qui ho diria, ells i nosaltres tenim en comú mil anys d'història. I, això, estimats monistrolencs/ques no ho pot dir pas tothom.

LLORENÇ SOLDEVILA i BALART

dilluns, 4 de desembre del 2023

 

En aquest tercer lliurament de textos monistrolencs escrits pel Llorenç Soldevila, us en presentem un que va publicar a El Dit Gros, número 5, del mes de febrer de 1988 en la seva columna “De la costa estant”. El Llorenç fa referència al seu temps passat; aprofita la mort de la Petronil·la Flores, una monistrolenca de Mojácar, veïna seva de quan vivia al carrer Manresa, per revisitar una època el record de la qual l’acompanya. En aquest cas, el record es converteix en la seva vara de mesurar el present, de relativitzar-lo. Avui, aquesta apel·lació al record que fa el Llorenç, és la idea que ens mou a fer a aquestes entrades que compartim a vosaltres.

El temps passat, un temps millor?

Foto: Arxiu/Baltasar Pallisé

 

DE LA COSTA ESTANT

Un cert Monistrol que ens deixa

Quan escric aquestes ratlles, just m'acabo d'assabentar de la mort de la Petronil·la Flores, una monistrolenca d'adopció que fa anys arribà a Monistrol procedent de Mojácar, Andalusia. D'uns anys ençà s'havia hagut “d'exiliar” a Olesa, però em consta que no s'hi integrà. El seu cor restà fidel a Monistrol.

Des de fa temps, moltes de les persones que havien configurat el meu univers infantil a nivell de poble, i més específicament del carrer Manresa, on vaig viure vuit anys, han anat desapareixent. Manta vegada, en tertúlia, he comentat aquest fet amb la recança d'allò que hem perdut i amb la conclusió, potser massa evident, que Monistrol ja no és el que era. He rebut la rèplica corresponent, bo i dient-me que les meves apreciacions pequen de subjectives; que cada generació crea els seus petits mites locals i, passats els anys, els evoca amb nostàlgia. Potser sí! El temps, com digué Lafontaine, és un gran lladre. No perdona res ni ningú. Gairebé intangiblement ens arrossega i ens marca amb senyals inesborrables. Ens prepara lentament per a l'oblit. Nosaltres només tenim una única arma contra aquest gran pou del no res: el record, la memòria. Per això, avui, faig memòria de la Petronil·la. I amb ella, evoco també tots aquells que configuraren un Monistrol de la postguerra que no tingué res de plàcid i idíl·lic. Però que, en canvi, era molt més humanitzat, molt més harmònic, sensiblement molt més cohesionat socialment que no pas el Monistrol d'ara.

La Petronil·la, com la Clementa, la Felícia, el Matarussos, la Flora, el Serrano, la Pauleta... eren part d'un univers viu al llarg del carrer Manresa. Es vivia cap enfora i el carrer era un magma divers, ple de colors. Un univers que, sigil·losament, se'ns ha anat -se m'ha anat- escolant entre els dits del temps. I que, a parer meu, no ha estat succeït per cap altre de suficientment consistent.

Sóc conscient que per a les noves generacions, si és que em llegeixen, tot aquest enfilall de noms els dirà ben poca cosa. I, potser, més d'un de no tant jove comentarà: ves amb que surt ara aquest! Tanmateix, per a mi, tots ells formen part del meu univers particular. N'estimo el record, el servo. Tant de bo molts de vosaltres, lectors/res, amb uns altres noms poguéssiu expressar una experiència semblant. Voldria dir que la cadena no es trenca. Que els lligams amb el passat ens arrelen suficientment per tal d'acarar-nos amb fermesa envers cl futur.

I acabo, amb el record fet públic de la Petronil·la, una dona humil, senzilla, espontània; que quan anava a Mojácar li deien la catalana perquè de les “naranjas” en deia taronges. La Petronil·la, que mai s'hauria pensat que algun dia algú en parlés amb la intenció amb què jo ho he fet avui.

 LLORENÇ SOLDEVILA i BALART